J. M. Musté Pàmies
El rector de Vilaplana

El mossèn


En Josep Maria Musté Pàmies era conegut per tothom com el mossèn, quasi ningú el cridava pel seu nom de pila. Des del meu punt de vista, tenia moltes qualitats i em costaria ara mateix ressaltar-ne alguna perquè de ben segur que me'n deixaria moltes més al tinter. Només diré que, personalment, el trobava molt amè, extremadament enginyós, pacient, de posat seriós però amb abundants punts d'humor, serè, accessible i predisposat sempre a ajudar a qui sigui i on sigui.

Tothom era coneixedor del seu idil·li amb el joc de la botifarra i la barrotada però, potser no tanta gent, sabia que n'era un excel·lent jugador, dels millors que he vist mai damunt d'un tapet. Jugant a la botifarra era un aventurer nat, un explorador. En moltes jugades i dintre del context de la partida, ell sabia perfectament com havia de jugar però tot sovint realitzava un canvi inesperat, s'ho manegava per provar noves coses, per innovar, per inventar un nou i potser millor desenllaç que, com tot jugador, era el que cercava i anhelava. Ell sabia que les probabilitats jugarien en contra seva però no s'amagava, ho buscava, acceptava el repte de conviure, de ballar amb el risc que suposaria emprendre aquella decisió, aquella aventura. Molts cops no li sortia bé però ja ho havia tastat i testat, i tenia més controlada aquella situació per a millors i futures ocasions.

Particularment, em recordava aquell jugador de futbol que als entrenaments jugava a mig gas i que no en donaries un duro però que, en els partits oficials, posava, amb extraordinària facilitat, una o dues marxes més, passant-te la mà per la cara quan i com volia. A l'hora de la veritat, el mossèn penjava la bata d'alquimista i investigador, amagava els seus molts cops estrafolaris experiments i anava de cara a barraca, empastifant-nos del seu joc ric, excels i sublim.

Un servidor, preferia asseure's al seu darrere i observar com aquell homenet desfilava cartes, en comptes d'entaular-se i fer partida; estava convençut que el meu aprenentatge se'n ressentiria notablement en positiu i que tots en sortiríem clarament beneficiats.

Qui canta els seus mals espanta


A continuació enganxaré un fragment d'un article dedicat al ja per desgràcia desaparegut mossèn del meu poble. En poques paraules podríem dir que és un sistema o manera de cantar. Ni millor ni pitjor que el, diguem-ne, tradicional o habitual, sinó diferent. Encara que no idèntic, és un sistema semblant al que alguns coneixen com a botifarra moderna. Aquest pren un caire, podríem dir, més personal, modelat al gust del propi practicant. Disculpeu l'extensió.

""Qui canta els seus mals espanta"

... Agafant el fil d'aquesta última cantada de caganer, comentarem la peculiar forma de fer trumfos de l'entranyable i octogenari mossèn del meu propi municipi. Aquest excepcional jugador utilitza una especial tècnica a l'hora de marcar trumfo. A grans trets, aquesta consisteix a fer directe quan es dóna alguna de les tres circumstàncies següents:

1.- Quan disposa d'un trumfo molt potent.

2.- Quan té molt i molt bo, i decideix cantar botifarra.

3.- La tercera i més sorprenent, quan no té bo i res.

Seria una trumfada extrema o dels extrems, és a dir, es tracta de cantar directe quan es té molt bo (ja sigui per fer botifarra o trumfo) o quan es té dolent o mediocre; delegant quan disposem d'un joc força arreglat i repartit. Direu que s'assembla a la botifarra moderna però, us puc ben assegurar que de moderna no en té res, i si fos així, aquest bon home, sense saber-ho, en seria el creador.

Sí, ho heu sentit bé, canta directe quan no té res de res. Us preguntareu per què fa aquest tipus de rucades, que és una ximpleria, però sent un jugador com n'hi ha pocs, com és que sempre li hem vist fer i continua fent-ho? De ben segur que si passeu una tarda entaulats amb aquest entranyable personatge en trobareu la utilitat i, potser, aquests tipus de preguntes deixaran de voltar pel vostre cap.

No cal dir com n'és d'important que la seva parella en conegui la seva forma de jugar, d'altra manera podria ser contraproduent.

Començarem pel principi, sembla clar que aquest fenomen encara no s'ha begut del tot l'enteniment i canta trumfo directe quan el té molt bo (per exemple, 6 o més i un semifallo o un fallo directe).

Fins aquí tot normal, però el següent principi que utilitza, si bé el seu plantejament també ho és força de normal, el que s'amaga al seu darrere ja no ho és tant. Resulta que si no té extraordinàriament bo no fa botifarra directa, la qual cosa significa a la vegada que quan ho delega és senyal que té bo o molt bo, de manera que si el company fa trumfo i li contren, no s'estarà de recontrar. Si finalment el contrador perd força tantos (per cert, la majoria de vegades), aquest sol quedar força escarmentat per a futures contrades, de manera que, tot i ser passat, s'abstindrà de fer-ho si no disposa d'un gran potencial. Així doncs, obligarà els contraris a aixecar el llistó a l'hora de contrar un trumfo passat on, a vegades, ho fem tenint mig bo, precisament per aquest motiu, perquè és delegat.

D'aquest segon principi també se'n deriva una segona conclusió, i no és altra que si el seu company és coneixedor d'aquesta manera de jugar, per poc bo que tingui, si li ha passat cantarà botifarra amb molta alegria, sabent que el diabòlic mossèn portarà bastant bo, d'altra manera hauria fet directe si ens atenem al tercer i últim principi que utilitza. Així doncs, es donarà la circumstància una altra vegada que, en un joc passat, us fotrà una bona estirada d'orelles, tornant a multiplicar els tantos aconseguits.

Ara, la tercera i sorprenent premissa que empra ja no sembla tan normal, si el senyor rector no té res o quasi res (si es tracta d'un joc mediocre) farà directe, jugant amb el fet que per contrar un directe s'ha de tenir un joc extremadament bo, i més, tenint en compte que el mateix mossèn quan té molt bo per fer trumfo, també el fa. D'aquesta manera, la parella rival, tot i haver vist com el mossèn cantava alguna vegada amb poca cosa, pot fer-se enrere en la contrada, precisament perquè algun cop també ha cantat tenint tots els trumfos. Així doncs, no sabrà si canta de catxa (si fa catxa, terme més conegut en castellà com a farol) o si bé és que té realment molt bo per fer-ho. I, si fos el cas, aquest recontraria sense parpellejar, tornant a multiplicar punts. Normalment, només serà contrat fent directe en cas que algun dels adversaris reuneixi un extraordinari joc, tant en trumfos com en tantos, la qual cosa no és que sigui massa habitual que diguem. Si és així, el company del mossèn s'abstindrà de recontrar sabent o intuint que ha cantat de circumstàncies.

Aquest n'és un altre dels avantatges que atorga aquest estrafolari sistema, de les vegades que s'atreveixin a contrar, la majoria d'elles seran automàticament recontrats, multiplicant per 4 els tantos al seu favor; en canvi, en la resta, els coneixedors i practicants d'aquest mètode no recontraran mai, multiplicant tan sols per 2 els tantos perduts.

Es donarà la circumstància que si ho passa perquè ho passa i ja sabem com les gasta, i si fa directe perquè fa directe i no sabem quin joc té i si ens està enredant una vegada més o bé va de debò; sigui pel motiu que sigui, ens frenarà de totes totes a l'hora de contrar, i ens tindrà la moral més que menjada, de manera que estarem acollonits i sense saber què fer, i només contrarem si realment tenim molt bo, i més, si ja hem comprovat en les nostres pròpies carns com les gasta en cas que se'ns acudeixi fer-ho.

Aquesta tècnica o sistema, utilitzat amb seny és força desestabilitzador, i si no coneixem aquest tipus de mètode, ens pot ser molt perjudicial, encara que tot sigui dit, si ja sabem de quin peu calça, anirem amb peus de plom i no caurem en aquests tipus de paranys amb tanta facilitat, alhora que contrarem més sovint els seus directes. Dit això, sempre podrem aprofitar aquesta tècnica com un recurs més i canviar la nostra manera habitual de jugar, i ens passarem incondicionalment a aquest sistema si estem enmig d'una competició, on la parella rival ens ha observat i coneix més o menys la nostra forma de jugar; d'aquesta manera, quan es donin compte del que està passant potser serà massa tard. Llavors serà el moment de girar cua i tornar als mètodes convencionals. És a dir, si durant tot un campionat ens veuen delegar amb jocs dolents o mediocres, quan ho fem a l'inrevés els trencarem els esquemes i amb un parell de recontrades, a part de deixar força enllestida la partida, també els podem deixar ben tocats, només caldrà acabar-los d'enfonsar."

Si no tens bo, passa-ho!


Aquest altre fragment no es tracta de cap jugada, tàctica o sistema de joc i, ni molt menys tampoc és complicat o rebuscat. S'ha posat aquí, únicament per motius d'oportunisme, fent palesa una d'aquelles constants pinzellades d'humor que gastava el mossèn. Simplement n'és un dels molts típics o atípics comentaris que es deixen anar entre amics, en un bar o en qualsevol altre indret on es pot practicar una partida desinhibida, dolça, relaxada.

"La pregària del mossèn o "si no tens bo, passa-ho!

Corre una llegenda popular que en algun poble d'aquestes contrades hi habitava un rector, o potser, qui sap si encara hi fa nit, que a part de fer sermons, deien els entesos que dominava quasi a la perfecció el joc de la botifarra. Aquest entremaliat mossèn, a vegades, i només a vegades, pel que sembla acostumava a repartir consells de forma gratuïta, especialment al seu confessor i company de partida, alliçonant-nos a tots a la vegada amb la seva abundant i prominent saviesa.

Un d'aquests coneguts i llegendaris consells consistia a proferir de manera burlesca, amb la rialla per bandera, i abans que el seu company articulés paraula, la ja lapidària i famosa frase: "si no tens bo, passa-ho!".

Els més vells del lloc comentaven que aquesta expressió emanava de la seva menuda boca, com mentida en un polític, quan al final d'una partida igualada observava la indecisió del seu company per cantar trumfo, però amb la particularitat d'haver vist l'arsenal que guardaven les seves cartes.

Comentaven els adversaris de joc que, davant de tal desplegament, no et quedava altre remei que entregar les armes i capitular, ja que de ben segur que patiries una tronada i humiliant derrota."